Creences molt esteses, evidència poc coneguda.
Quan una família es planteja que el seu fill aprengui anglès des de petit, sovint apareixen dubtes que circulen amb una convicció que no es mereixen. Alguns els han sentit d'altres pares, d'algun familiar o, fins i tot, de professionals de l'educació que treballen amb informació desactualitzada.
La recerca en lingüística, neurociència cognitiva i adquisició de segones llengues ha avançat molt en les últimes dècades. I alguns dels mites més estesos no resisteixen ni cinc minuts d'escrutini científic.
Aquí en desmuntem cinc.
Mite 1: "Aprendre dues o més llenges alhora confon als nens i endarrereix el seu desenvolupament"
La realitat: Nombrosos estudis longitudinals mostren que els nens exposats a dues o més llenges des de la infància no es confonen. El que sí que passa és que el cervell aprèn a gestionar dos sistemes lingüístics alhora, cosa que requereix un esforç de control cognitiu que, en realitat, enforteix funcions executives com l'atenció, la planificació i la flexibilitat mental.
El que de vegades s'interpreta com a "confusió" —per exemple, barrejar paraules de les dues llenges en una mateixa frase— és un fenomen normal i esperat anomenat code-switching. No és un símptoma d'un problema: és un senyal que el nen utilitza amb intel·ligència tots els recursos lingüístics que té a la seva disposició.
Mite 2: "Els nens bilingues triguen més a parlar"
La realitat: La recerca no sustenta que el bilingüisme causi retards en el desenvolupament del llenguatge. Els nens bilingues poden tenir un vocabulari lleugerament menor en cadascuna de les seves llengües per separat, però si es compten totes les paraules que coneixen en conjunt —el que s'anomena vocabulari conceptual— el total és equivalent o superior al d'un nen monolingüe.
Si un nen bilingüe mostra un retard real en el llenguatge, la causa és una altra, no el bilingüisme. En qualsevol cas, davant de dubtes sobre el desenvolupament lingüístic d'un nen, sempre cal consultar un professional especialitzat.
Mite 3: "Barrejar les dues llengües és un senyal que no en domina cap bé"
La realitat: Canviar de llengua en mig d'una conversa —o fins i tot en mig d'una frase— no és una debilitat lingüística. És una habilitat. Els parlants bilingues competents fan code-switching de forma sistemàtica i governada per regles gramaticals implícites. Estudis de sociolingüística mostren que aquest fenomen és més freqüent entre els bilingues amb major competència en les dues llengües, no entre els que en saben menys.
La idea que "barrejar les llengües és dolent" és una herència cultural, no una conclusió científica.
Mite 4: "Si a casa no parleu anglès, el nen no pot aprendre l'idioma de debò"
La realitat: L'entorn familiar ajuda, però no és imprescindible. El que determina l'adquisició d'una llengua és la qualitat i la quantitat d'exposició significativa — és a dir, exposició en contextos on el nen ha d'interactuar, respondre i participar activament, no simplement escoltar.
Un nen que assisteix a classes ben dissenyades, amb interacció real en anglès, professors especialitzats i un pla progressiu cap a la producció oral, pot assolir un nivell alt sense necessitat que a casa se li parli en anglès. El que sí que és important és que la família valori i doni suport a l'aprenentatge: no cal ser anglòfon per fer-ho.
Mite 5: "Passada la infància, ja és massa tard per aprendre un idioma amb fluïdesa"
La realitat: No és massa tard mai, però sí que és diferent. La hipòtesi del període crític, formulada per Eric Lenneberg als anys seixanta, descriu com el cervell és especialment receptiu a l'adquisició fonològica —la percepció i producció dels sons— durant els primers anys de vida, especialment fins als set anys. Això vol dir que qui comença de petit tendeix a adquirir una pronunciació més natural i automàtica.
Ara bé, els adults i els nens de primària avançada o secundària aprenen idiomes amb una eficàcia excel·lent quan el context és adequat. Simplement ho fan d'una manera diferent: amb més suport en la gramàtica explícita, la memorització i l'analogia. Que sigui diferent no significa que sigui pitjor — significa que requereix un enfocament adaptat a l'edat.
En resum
El bilingüisme no confon, no endarrereix, no divideix el cervell ni requereix una família estrangera a casa. El que sí que requereix és temps, exposició de qualitat i un entorn que faci de la llengua una eina comunicativa real, no només un exercici escolar.
La neurociència i la lingüística porten dècades dient-nos el mateix: el millor moment per exposar els nens a una segona llengua és ara. I el segon millor moment també és ara.
Consulta tots els nostres programes d'anglès per a nens i joves: Dots (3-4 anys), Pre-Junior (5-7 anys), Junior (8-12 anys), Teen (12-18 anys).